The Crack. Pic del Martell.

El pic del Martell ha estat pels escaladors de moltes generacions del nostre territori una de les parets de referència. Molts vam començar a escalar en aquesta escola. La qualitat de la seva roca, la poca llargada dels seus itineraris i la possibilitat d'autoassegurar-se la fan especialment propícia per a l'obertura d'itineraris.

Tot i la saturació de línies i a les poques possibilitats de noves obertures (entre d'altres per la regulació d'escalada a les seves parets degut a la nidificació d'espècies molt protegides) encara quedava un pany verge tot i les mirades que alguns escaladors de la zona li havíem fet.

L'obertura de la línia va quedar aturada degut a la situació excepcional provocada per la pandèmia del CoVid19. Finalment el 16 de juny acabem d'enllestir l'itinerari en una jornada que acaba amb frontals al cap.

L'itinerari, obert des de baix amb "taladro", ha quedat semiequipat amb parabolts i amb possibilitat d'autoassegurar-se amb "tòtems" o similars i algun tascó petit.

La dificultat de la via es concentra sobretot en el segon llarg on un mur de presa petita ens "regala" una magnífica escalada, tècnica i sostinguda. Aquest segon llarg es pot fraccionar ja que hi ha una reunió (opcional) al mig d'un antic projecte. Aquest i el tercer llarg encara no han estat alliberats i per tant resta la proposta de "grau" en lliure.

I per què "The Crack"?

- The Crack pel Nacho que es va enfilar en solitari per explorar el mur i va descobrir aquesta "joia".

- The Crack pels alliberadors en lliure del segon llarg.

- The Crack com a tribut a la banda The Ruts i en especial al col·lectiu Punk Climbers.

- The Crack serà el darrer enigma a solucionar si voleu sortir de la via.

Salut i bones escalades,

VIA PÀNIC-TIMPÀNIC Roca Narieda

Aquest cap de setmana hem pogut quadrar i sincronitzar rellotges i calendaris i per fi fer una escapada-llampec d'aquelles fanàtiques, fanàtiques i que són fins i tot de prescripció mèdica. i del tot recomanables per la salut de l'escalador de mitjana edat i classe social.

Ens escapem el dissabte tard i fem cap i enfilem autovia de Lleida enllà i parem a fer un soparet-barça-sevilla que quasibé se'ns indigesta pel penalt fallat pel crack de la masia. Arribem al poblet de Fígols encara discutint si l'empat havia fet justícia o no. No en treiem l'entrellat i ens adormim davant la porta de l'ermita romànica preciosa que ara si, ara no, va obrint i tancant uns "focus" conseqüència d'algun temporitzador que intenta l'estalvi en temps de penúries. Una llum que en altres temps de bonança ha satisfet els dessitjos de l'altíssim i que ara fa torns de cinc nuts en cinc minuts.

Ens llevem d'hora.; el fred ens hi ajuda i comentem que potser hi havia més dies que butifarres però que se'ns ha passat l'arrós i ja comença a ser justet per aquesta via. Tot i així "que caray", esperarem que el dia s'aixequi , per un dia que sincronitzem rellotges.



Anem a Organyà a fer el cafè a la xurreria; cafè que es converteix en uns xurros amb xocolata mentre mirem les carreres de Motos GP i veiem caure el Simoncelli davant dels seus col·legues que l'atropellen. Sortim cap a la tàpia i fa fred i el que hem vist a la "p.. tele" encara ens ha deixat més calfreds. Enfilem cap a Fígols i com sempre em lio amb la punyetera pista que et deixa a la cadena. Us ho juro, sempre que hi vaig acabo per una pista que em deixa en un camp acabat de llaurar i sempre és la pista que surt de la corba d'abans.

Pugem cap a peu de via i també la liem. Acabem camp-a-través-i-esgarrintxats però després de "jabalinades" vàries aconseguim situar-nos sota la línia. Ens ho juguem a palletes i em toca entrar. El primer llarg és llarg... i fred....i al principi roca discreteta que va millorant. Es va deixant fer i al final el pas clau de llarg em sembla prou amable.



El segon llarg m'exigeix físic. Uff! d'aquells de saber-t'hi posar. La sortida del diedre d'aplicar-s'hi.



Xino-xano arribem al llarg difícil de la via. Al final acabem resolent els passos. Tot i això se'ns ha resistit l'encadenament per "poquet"... ho deixarem per una altre visita.



Els llargs de dal't no tenen desperdici. Se succeeixen plaques finetes amb trams atlètics i exigents. L'últim llarg, una delícia; la perla de la via. Només em queda felicitar al Miquel pel traçat i la feina ben feta i als col·legues Nacho i Pep per l'aventureta viscuda.

Via No Tata Balis (Canelles)

La via no t'engalletis la vem obrir en dues jornades. Quan la vem tenir acabadeta i com que encara hi havia unes hores de llum vem tornar a la base de la paret a investigar nous possibles projectes. Així doncs vem tornar a colar-nos per la boca del túnel i ja tornàvem a ser a la base de la no "t'engalletis", llavors vem baixar per unes escales (crec que eren escales! de fet ja ha plogut força des de llavors!)que es bifurcaven i que portaven a mà esquerra cap a una "garita" de la presa i a una altre boca de túnel (de fet al costat de la presa hi ha un autèntic laberint de túnels...sembla un autèntic "gruyere").

La nostra sorpresa va ser que a la dreta d'aquella boca de túnel ens estava esperant un sistema de fisures espectaculars. Al "Teixi" ja li van començar a suar les mans i el resultat va ser que al cap de pocs minuts jo em trobava "obrint" el primer llarg...el "Xavi" ja m'havia enredat...però la veritat és que aquell llarg era una delícia...fisura per col·locar-hi de tot i "ponts de roca" a "dojo". Vem enllestir el llarg i ens va pillar el "negre"...la veritat és que quan vem tornar a la via va resultar que per sobre d'aquell primer llarg se succeïa una col·lecció inacabable de "fisures".

La ressenya l'he pogut recuperar d'entre els paperots del "Xavi" i la veritat és que els "croquis" són molt detallats fins a la feixa (possible escape-retirada cap a la dreta, un xic "brut" de vegetació i una mica "expo").

A partir de la "feixa" els darrers tres llargs no estan tant ben ressenyats, ja que el "croquis" no és massa clar i la meva memòria després de tant de temps ja és difusa. És per això que no hi trobareu l'emplaçament dels "seguros".

La via va quedar semi-equipada amb "spits", pitons i ponts de roca, però la quantitat i qualitat de les fisures permeten l'autoprotecció.

Salut i bones "grimpades"!

Via No t'entaleguis

Si bé de la primera exploració d'aquesta zona en va sortir la via "No t'engalletis", va resultar que no erem "ni de bon troç" els primers a descobrir aquest paradís de fisures.

Els autèntics "PIONERS" van ser en J. Marmolejo, en J. Caubet,en J. Terraza, en A. Pifarre i la col·laboració d'en A. Blanch.

Aquests Pioners ens havíen deixat una preciosa via equipada a base de spits i ferros "caseros". Aquesta via data del febrer dels anys 90 (és a dir, se'ns havíen avançat ni menys ni més 10 anyets).

La via surt de la mateixa presa i quan nosaltres la vem trobar hi havia algun "ferrot" de la presa que emprenyava a l'entrada. Tot i així es podia escalar. A nosaltres ens va resultar una troballa preciosa doncs el descens i retorn cap al cotxe quedava "a huevo"!!

Via No t'engalletis

La presa de Canelles és un dels llocs espectaculars de la nostra geografia. A més a més ens ofereix la possibilitat d'obertura d'itineraris de força envergadura. La presa situada en un estret ens permet roca "a dojo" a banda i banda. El calcari resulta ser un calcari "vell" i vermellós, poc atractiu a primera vista però de força qualitat i òptim per a l'obertura d'itineraris poc equipats ja que permet l'ús d'autoprotecció. La quantitat i qualitat de fisures i diedres és la tónica del lloc.

Si voleu fer una visita virtual a la presa i investigar com arribar-hi aneu a l'enllaç següent:

Visita virtual a la presa de Canelles

L'any 2000, just al canvi de mil·leni vem descobrir les possibilitats d'aquest indret. La primera via que en va sortir fruit de la descoberta va ser la via "No t'engalletis".

La via és d'uns 200 metres i es troba poc equipada. Tot i així l'autoprotecció és possible en tot moment ja que hi trobem una quantitat important de fisures i diedres.