dimecres, 26 d’octubre de 2011

VIA PÀNIC-TIMPÀNIC Roca Narieda

Aquest cap de setmana hem pogut quadrar i sincronitzar rellotges i calendaris i per fi fer una escapada-llampec d'aquelles fanàtiques, fanàtiques i que són fins i tot de prescripció mèdica. i del tot recomanables per la salut de l'escalador de mitjana edat i classe social.

Ens escapem el dissabte tard i fem cap i enfilem autovia de Lleida enllà i parem a fer un soparet-barça-sevilla que quasibé se'ns indigesta pel penalt fallat pel crack de la masia. Arribem al poblet de Fígols encara discutint si l'empat havia fet justícia o no. No en treiem l'entrellat i ens adormim davant la porta de l'ermita romànica preciosa que ara si, ara no, va obrint i tancant uns "focus" conseqüència d'algun temporitzador que intenta l'estalvi en temps de penúries. Una llum que en altres temps de bonança ha satisfet els dessitjos de l'altíssim i que ara fa torns de cinc nuts en cinc minuts.

Ens llevem d'hora.; el fred ens hi ajuda i comentem que potser hi havia més dies que butifarres però que se'ns ha passat l'arrós i ja comença a ser justet per aquesta via. Tot i així "que caray", esperarem que el dia s'aixequi , per un dia que sincronitzem rellotges.



Anem a Organyà a fer el cafè a la xurreria; cafè que es converteix en uns xurros amb xocolata mentre mirem les carreres de Motos GP i veiem caure el Simoncelli davant dels seus col·legues que l'atropellen. Sortim cap a la tàpia i fa fred i el que hem vist a la "p.. tele" encara ens ha deixat més calfreds. Enfilem cap a Fígols i com sempre em lio amb la punyetera pista que et deixa a la cadena. Us ho juro, sempre que hi vaig acabo per una pista que em deixa en un camp acabat de llaurar i sempre és la pista que surt de la corba d'abans.

Pugem cap a peu de via i també la liem. Acabem camp-a-través-i-esgarrintxats però després de "jabalinades" vàries aconseguim situar-nos sota la línia. Ens ho juguem a palletes i em toca entrar. El primer llarg és llarg... i fred....i al principi roca discreteta que va millorant. Es va deixant fer i al final el pas clau de llarg em sembla prou amable.



El segon llarg m'exigeix físic. Uff! d'aquells de saber-t'hi posar. La sortida del diedre d'aplicar-s'hi.



Xino-xano arribem al llarg difícil de la via. Al final acabem resolent els passos. Tot i això se'ns ha resistit l'encadenament per "poquet"... ho deixarem per una altre visita.



Els llargs de dal't no tenen desperdici. Se succeeixen plaques finetes amb trams atlètics i exigents. L'últim llarg, una delícia; la perla de la via. Només em queda felicitar al Miquel pel traçat i la feina ben feta i als col·legues Nacho i Pep per l'aventureta viscuda.

Cap comentari:

Publica un comentari